“L’inspiració neix del cervell, el cor i els budells, igual que la dels paletes, lampistes i atracadors. La idea romàntica que el pintor té una mena d’atac d’epilèpsia i a partir d’aquí neix la seva inspiració és una estupidesa”

 

La meva infància va ser en technicolor. Vaig néixer a Barcelona, just on la meva mare tenia el seu taller de modista. Així fou que els meus primers anys van transcórrer entre teles de colors que acabarien lluint les dones més guapes del barri. D’aquella època conservo molts records, però un dels més especials és que casa meva es parlava constantment de colors. En aquell taller de modista les converses sobre colors o tonalitats era una constant que viatjava alegre i solemne entre casa, l’emprovador i el cos sinuós de les clientes de la meva mare.

El meu pare era viatjant, els meus veïns estraperlistes, i la paraula Art era descaradament sospitosa. El meu avi era escultor i, encara que no el vaig conèixer, em fascinava escoltar la seva història, i em preguntava llavors com em pregunto ara, quines estranyes raons havien dut aquell bon home a triar el camí de l’escultura en un món de gitanos i paletes. No recordo aquell temps com una cosa avorrida ni molt menys trista i, si bé tot allò no tenia res a veure amb l’art, sí tenia molt a veure amb la bellesa, i jo associava -i ho segueixo associant a vegades- el bell amb allò bo i allò bo amb l’estiu.

L’estiu! Al final sempre arribava el bon estiu ja que l’hivern no era més que una pausa per esperar pacientment el bon temps que era en realitat quan tot succeïa. La platja, les síndries i el primer amor del ‘merendero’… Tot s’esdevenia a l’estiu. I era precisament sota la llum impecable de cada juny, el dia tretze, quan m’arribava puntualment la màgia d’un regal d’aniversari en forma d’una capsa de llapis de colors, que jo devorava com si fossin preses de xocolata. Dibuixava amb passió. Encara que ningú, amb la possible excepció de la meva mare, mai no pensés que aquella fos una habilitat a la qual s’hagués de prestar massa atenció.

I vaig fer una altra cosa. Vaig estudiar Enginyer Agrícola a Barcelona, em vaig llicenciar en Ciències Econòmiques i vaig treballar quine anys com a Enginyer de Sistemes a IBM-Barcelona. Però sabia que en un futur jo provaria alguna cosa més: ser pintor.

I el dia arribà poc a poc. Va ser un procés intens en el qual jo em desplaçava lentament a l’inrevés cap a una altre món també meu però en conserva on m’esperaven la forma i el color dels retalls de la meva infantesa en estat pur. Només sé que va ser com tornar a començar i que des d’aleshores tot ha estat pintar i pintar. Encara avui, quan traspasso la porta d’una Galeria on s’inaugura una exposició meva, sento una sensació estranya, una inquietud, com si jo no tingues res a veure amb aquelles imatges.

Sé que sóc un narrador de llocs i de viatges i el que vull es parlar-/pintar tot allò que em sedueix i emociona. Descobrir la llum que encenen les coses i els desitjos. Necessito explicar als meus quadres els meus viatges al Marroc, les síndries, les dones nues i els bars de l’Havana, Senegal, l’enlluernador paisatge de Menorca, la bellesa de Girona… Sé que això no és tot el món, però aquest és el món que jo he escollit per mirar, per explicar. Crec que continuaré així. Amb els meus quadres.